GUATEMALA I HONDURAS

DEL 11 AL 27 D’AGOST DE 2026

10 D’AGOST DE 2026

Surto de casa a les 9:15 amb la TEISA cap a Barcelona, a casa d’en Mito, on passo el dia i acabem de controlar tots els detalls del viatge.

11 D’AGOST DE 2026

Ens llevem i ens preparem per sortir. Demanem un Uber que ens porta a l’aeroport, anem a facturar les maletes i passar els controls de seguretat. Com sempre, en Mito demana assistència i jo, com acompanyant, ens saltem totes les cues per passar tots els controls pertinents. L’hora prevista de vol és a les 09:15 i, tot i que el vol surt amb 20 minuts de retard, arribem a temps per agafar el vol cap a Guatemala. Aquesta vegada volem amb Iberia. Un cop a Madrid, ja ens esperen els de l’assistència i ens porten directament cap a la terminal des d’on surt el vol cap a Guatemala. Per variar, ens saltem totes les cues i, en poc temps d’espera, ja som dins l’avió. El vol surt a l’hora, 12:10. Al cap de no gaire estona ens porten el dinar: el típic, “pollo con arroz o pasta”. Tot i que el vol el fem tot de dia, puc dormir una bona estona. 

Embarcant per el primer vol.

Després d’11 hores i 20 minuts, arribem a l’aeroport de La Aurora, Guatemala, on també ens espera l’assistència i, com no, ens passem totes les cues del control d’immigració. Ja fora de la terminal, agafem un taxi per anar a l’Hotel Las Américas, que és ben a prop de l’aeroport; triguem uns 10 minuts a arribar-hi. 

Mar de núvols.

A l’entrada de l’hotel mateix, ja quedem amb el taxista perquè ens vingui a recollir a les 3 de la matinada per tornar-nos a l’aeroport per agafar un altre vol, aquest cop, cap a San Pedro Sula. Un cop instal·lats a l’hotel, sortim a estirar una mica les cames i anem fins a un centre comercial que hi ha ben a prop de l’hotel, fent un tomb pel centre i entrant al supermercat a xafardejar i veure què hi ha. Comprem quatre cosetes per menjar i tornem a l’hotel: una dutxa, menjar una mica, fer els QR per sortir de Guatemala i entrar a Hondures, i a dormir ràpid, que tocarà matinar.

12 D’AGOST DE 2026

Sona el despertador. Són les 2:30 de la matinada i ens preparem per baixar cap al vestíbul per esperar el taxista. Arriba puntual, carreguem les maletes una altra vegada i cap a l'aeroport de nou. Anem a facturar i fer el check-in. En aquesta ocasió, volem amb la TAG, "Transportes Aéreos Guatemaltecos" (suposo). Passem els controls pertinents i anem cap a la sala d'espera. L'avió és petitó, tipus bus i d'hèlixs. Per variar, som els primers a pujar (pel tema de l'assistència). El vol dura una hora, més o menys, i arribem a San Pedro Sula. 

Esperent l'embarcament cap a San Pedro Sula.

Allà, després de passar més controls d'immigració i recollir maletes, sortim a fora, on ens espera en Rafa, un xofer de Uber que tenim contractat i que ens farà de xofer durant dos dies. El proper "objectiu" és La Ceiba, un poble a la costa d'Hondures. Són 4 hores de cotxe. Passem tot el trajecte xerrant amb en Rafa, que ens explica un munt de coses i no deixa de dir que el seu poble, La Ceiba, és molt bonic. La gent condueix fatal: es paren on volen, els semàfors en vermell ni els miren. Li preguntem: "Aquí ningú pita?" i ens diu que no, que si pites algú i s'ho pren malament, pot sortir amb la pistola i "pim pam", tu ja no pites més. Fem una parada tècnica a mig camí, provem les baleadas i altres productes de la terra, i seguim cap a La Ceiba. Veiem molts rètols on posa "pulpería", "carai!", "què bé, sembla que aquí es menja molt pop!". Li ho comento a en Rafa i diu: "Nooooo". "Com que no?" Resulta que les pulperías són botiguetes que venen una mica de tot i et serveixen des del darrere d'una reixa. 

Pulperia.

                                                                   

Finalment, arribem a La Ceiba cap a la una del migdia. En Rafa ens porta a fer una ruta turística per la seva "Ceiba Bonita". "Bonita?" Amb en Mito ens mirem i tenim clar que de bonica, res de res. La majoria de cases tenen filferrades espinoses per evitar robatoris, tot i que la zona on ell viu no se n'hi veuen gaires; és una zona de més bon estar, que no vol dir bonica.

Parque Central Francisco Morazán.

Finalment, ens porta a l'hotel Gran París. La façana no promet gaire, però de dins està bé. Deixem les maletes i sortim a dinar, però no abans de passar per una farmàcia a comprar repel·lent de mosquits i insectes diversos. També passem per una papereria a comprar gomes d'esborrar per al meu cunyat, que en fa col·lecció, i ara sí, anem a dinar a un restaurant que ens ha recomanat en Rafa, La Sabrosa. Realment ens ha aconsellat bé: edifici molt bonic i bon menjar. 

Catedral de San Isidro Labrador - Arbre de la Ceiba o Ceibo.

Estem dinat i cau una d'aigua que sembla que hagi d'haver-hi un altre diluvi universal, però dura poca estona i ajuda a refrescar una mica l'ambient. Després de dinar, tornem a l'hotel a descansar. Ens estirem al llit i ens quedem fregits fins l'endemà a l'hora d'esmorzar.

Dinar al restaurant La Sabrosa.

                                                        

13 D’AGOST DE 2026

Avui ens llevem a les 5, ja que a dos quarts de 6 ens recull en Rafa per marxar cap a Sambo Creek i començar, a les 7, una excursió amb “barca” com les que es veuen al “reality show” de Supervivientes, cap a Cayos Cochinos. En Rafa és puntual i marxem cap a Sambo Creek, que és un poble garifuna, és a dir, de negres. L’aspecte és de ser molt més pobre que La Ceiba, tot bastant destartalat, carrers sense asfaltar o en mal estat, però ens agrada molt més, ja que tot són casetes de colors i es veu molt tranquil. Ens deixa al “chiringuito” de Petu Tours, que és amb qui hem contractat l’excursió a Cayos Cochinos. No anem sols, en total som uns 12. Ens porten a la barca i, en una mica més d’una hora, arribem a Cayos Cochinos. 

De camí a Cayos Cochinos.

La primera aturada la fem al Cayo Mayor. Parem a Pelican´s Beach i aquí podem disfrutar d’aigües temperades i transparents, tot fent snorkel amb el material que ens deixen els de la mateixa barca. Ens hi estem com una hora, on podem veure un munt de peixos de colors, i fins i tot una barracuda. 

Primera banyada, Pelican's Beach, cayo Mayor. Cayos cochinos.

D’aquí anem a una altra platja, on no ens banyem, però sí que ens endinsem una mica a la selva per veure la Boa Rosada, una serp inofensiva. No triguem massa a veure-la, ja que un dels dos guies ens la ensenya; si no, encara estaríem buscant.

Boa Rosada.

D’aquí anem a una altra platja on hi ha un bareto on poder comprar beguda els que vulguin i ens tornem a banyar. També podem tastar les “uvas de mar”, un fruit típic de la zona. Ara ja és hora de dinar, són les 12, i anem a Cayo Chachauete, on hi ha una població indígena, i on els qui ho havien encarregat, poden dinar. Nosaltres no hi dinem, ja que tenim previst anar a dinar un cop arribem a Sambo Creek (cap a les 2) al restaurant d’una tia del Rafa. 

 

Racons idíl·lics a Cayo Mayor. Cayos Cochinos.

Interior de Cayo Chachahuete - Uva de mar.

Després de dinar, altra vegada a la barca i tornem cap a Sambo Creek. La tornada és més moguda que l’anada. El restaurant és a 50 metres d’on ens deixa la barca i té accés des de la platja. Mengem molt bé: “sopa de caracol i pescado frito”. Acabat de dinar, ens ve a buscar en Rafa per tornar cap a La Ceiba. Un cop a l’hotel, una dutxa i, fent un passeig pel poble, entrem en un supermercat per comprar provisions. Ja és fosc; aquí es fa de nit aviat, i tornem a l’hotel a descansar. Demà toca ferry per anar cap a Roatan.

Peix fregit, frijoles plàtan fregit, arrós i tomata.

14 D’AGOST DE 2026

Ens llevem d’hora per anar a esmorzar. Hi ha poca cosa per menjar i, a més, un maleït colom no deixa de rondar-nos la taula. Després d’esmorzar, fem el check-out de l’hotel i, a l’hora acordada, en Rafa ens ve a buscar per portar-nos cap al port per agafar el ferri que ens portarà cap a Roatan. Com no podia ser d’una altra manera, un bon caos per entrar. Primer hem de pagar una taxa de 35 Lempiras i després deixar les maletes, que ja ens les pujaran al ferri. Com que hem comprat bitllet de primera classe, podem entrar dels primers, i el nostre lloc és a la part de dalt, en una cabina per a unes 30 persones, més o menys. Un cop asseguts, ens ve una noia de la companyia i ens ofereix un snack i una beguda, i també ens ofereix una bossa, que rebutgem. Va entrant gent i veiem que tothom agafa la bossa. Preguntem a la noia si el vaixell es mourà molt i ens diu que segurament sí: "Portin-se la bossa per si de cas". El ferri no és massa gran i la travessia, que ha durat dues hores, ha estat mogudeta, però la bossa no ha fet falta.

Un cop a port, baixem i ens toca anar a recollir les maletes. Allò sembla un mercat de peix! "Esa roja es mía", "Las dos del rincón aquí". Sembla que això pot ser més llarg que fer la Sagrada Família, fins que veig les nostres a l’altra costat, on descarreguen les de primera classe i cap allà que vaig. Soc menut, però em faig veure i sentir i crido: "La azul y la roja de ahí". I sí, em senten i m’he les porta. Com podem, sortim fora de la terminal i una munió de taxistes ofereixen el seu servei. Agafem el primer i, per 35 $, ens porta cap a l’hotel. De moment el trajecte és tranquil, però no dura gaire i, en entrar a la capital de Roatan, Coxen Hole, tot col·lapsa. Hora punta i tothom fa i passa i s'atura on, quan i com vol… Paciència. Un cop sortim de Coxen Hole, la cosa ja es normalitza i no triguem gaire més a arribar a l'hotel Henry Morgan, a West Bay; té bona pinta. Hi ha molta gent al vestíbul, tant dels que marxen com dels que arribem. De seguida ve un senyor que ens pregunta si ens allotjarem a l'hotel (no, només venim a comptar les fulles de les palmeres, què vols que hi fem aquí fent cua, doncs?). "Sí, clar que ens quedem", ens ajuda amb les maletes i ens ofereix una beguda. Ja ens toca a nosaltres fer el check-in, és bastant ràpid i, un cop fet, el mateix senyor ens acompanya a la nostra habitació. Seguim tot un seguit de passadissos a l'aire lliure però coberts, passant pel mig d'una zona amb molta vegetació. L'hotel és tipus cabanes, de dos pisos; a nosaltres ens ha tocat la L9, que està a la planta baixa just davant la piscina i a uns 20 metres de la platja.

De camí a l'hotel, habitació i la piscina de l'hotel Henry Morgan.

Deixem les maletes, fem una inspecció de l'habitació i anem a dinar. Bufet, hi ha prou per triar i el menjador és molt gran, no tenim problema per trobar una taula. Excepte la beguda, que te la porten els cambrers, la resta te l'has d'anar a buscar tu mateix. Després de dinar passo per la botiga per comprar una samarreta màniga llarga per banyar-me, no vull quedar torrat (consell: anar fins la platja on hi ha molta gent que ven articles de platja i més barats, i pots regatejar). Anem a l'habitació, ens canviem i cap a la platja. Primer, amb els dos vals que ens han donat en fer el check-in, vaig a buscar les tovalloles de platja. Les podrem canviar dos cops per dia i l'últim dia, en tornar les tovalloles, et tornen els vals per retornar a recepció. Busquem gandula, que tampoc ens costa gens, i a primera línia i cap a l'aigua, d'on no ens sortirem fins que estiguem arrugats com panses. L'aigua està genial i molt neta. Cap a les 18 h, el sol ja deixa de picar fort i la calor fora de l'aigua ja es pot aguantar. Cap a les 19 h, ja tenim la posta de sol, que no és massa espectacular. Abans de tornar a l'habitació per fer una dutxa, passem per la piscina una estoneta. 

Platja Esmeralda.

Refet despés d'unes hores de bany.

Núvols a la posta de sol.

Ara sí, cap a la dutxa i reposar abans d'anar a sopar, que és fins les 21 h. Al sopar també hi ha buffet, poca gent, estem tranquils. Després de sopar passem pel bar a buscar un còctel (portem la polsera del tot inclòs) i tornem a descansar i a dormir, encara estem una mica desubicats pel canvi d'horari. A més, les activitats que fan a l'hotel per a la clientela… deixa força a desitjar. (Cada dia el mateix). Hora de dormir, que demà ens porten el cotxe de lloguer i sortirem a veure l’illa.

16 D’AGOST DE 2026

Ens despertem aviat, anem a esmorzar i, per esperar que ens portin el cotxe, anem a fer una remullada a la platja. Són les 10 tocades que arriba el del cotxe. Tenim lloguer per 3 dies per 130 €. Avui anem fins a l’altra punta de l’illa; la vegetació és molt exuberant i tot molt verd. Pel camí trobem moments de caos i moments de tranquil·litat, passem per una zona d’obres i arriba un moment que veiem que amb aquell cotxe no podrem passar per aquella carretera. Fem mitja volta i, de tornada, ens aturem en una platja molt xula; no hi ha ningú, normal, fa mala mar i la sorra està coberta d’algues. Anem retornant, però ens endinsem per carreteres secundàries per veure diferents poblets, fins que tornem a l’hotel i directes a la platja fins a la posta de sol. Sopar i cap a dormir.

Punt de "postureo"

Cases típiques de Roatan.

Posta de sol a la platja Esmeralda.

17 D’AGOST DE 2026

Avui, després d’esmorzar, agafem el cotxe i anem cap a French Cove. Pel camí ens aturem en una fàbrica de xocolata, comprem un parell de cosetes i seguim ruta per algun dels poblets de la costa. De tornada a l’hotel decidim agafar una altra carretera que, tot seguint la costa, arribem a West End, on visitem una altra botiga de xocolata i veiem un edifici amb una tortuga que acapara tot el teulat. Tornem cap a l’hotel per dinar i cap a la platja fins a quedar ben arrugadets.

Carrer a French Cover.

Mini submarí a French Cover.

Botiga d'artesenia a West End.

Foto tipica a West End, tortuga més gran del món.

Capvespre a Platja Esmeralda.

18 D’AGOST DE 2026

Avui, des del llit escoltem com plou; sembla el diluvi universal. Esmorzem i, com que en Mito té problemes amb el mòbil, no li carrega, anem a la capital per veure si l’hi poden arreglar. Tornem cap a l’hotel i fem vida a la platja, tot esperant que ens avisin per anar a recollir el mòbil. A mitja tarda anem a recollir el telèfon i tornem a West End per passejar-hi una estona. És un poble petit i molt tranquil, una platja petita però té bona pinta. Ens hi estem una horeta i tornem a l’hotel per fer un altre bany amb la posta de sol. Sopem i cap al llit; demà toca agafar avió per tornar cap a Guatemala. Però abans toca fer, una altra vegada, els QR de sortida d’Hondures i el d’entrada a Guatemala.

Platja i carres de West Bay.

19 D’AGOST DE 2026

Ens aixequem, esmorzem i, com no, una altra banyada a la platja; aquesta és l’última a Roatan. Agafem maletes, fem el check-out i amb el cotxe de lloguer anem cap a l’aeroport, on el noi del lloguer el vindrà a buscar.

Avió de la TAG.

Ja a la terminal, passem els controls i embarquem en un vol de la TAG, un avió petit com el de San Pedro Sula. El vol dura 1h 30m. A l’arribada, els de l’assistència ens acompanyen a passar els controls d’immigració i ens deixen fora de la terminal, on ens recull un xofer per portar-nos a l’Hotel Barceló. Per arribar-hi triguem gairebé una hora; el trànsit és caòtic, i això que l’hotel està al costat de l’aeroport. Sopem a l’hotel i cap a dormir.

20 D’AGOST DE 2026

Avui també toca matinar, ja que a les 7 del matí ens vénen a buscar per començar la ruta per Guatemala. No es pot començar el dia sense un bon esmorzar; el bufet de l’hotel està molt bé i no tinc manies a agafar algun quilo de més.

Baixem les maletes cap al vestíbul i, en poc menys de 10 minuts, ja ve algú a recollir-nos. Es diu Luis i serà el nostre xofer i guia els 2 propers dies. Avui marxem cap a Copán per veure les ruïnes maies que porten el mateix nom. Són unes 5 hores de cotxe, la majoria per la carretera Panamericana. Ahir vam arribar a Guatemala des de Roatán (Hondures), i avui tornem a Hondures; Copán pertany a aquest país.

En arribar a la frontera, control de passaports i pagament de taxes. La noia que ens atén sembla que va perduda, passant pàgines del passaport davant i darrere, doncs hem entrat, sortit i ara tornem a entrar. L’hi expliquem i sembla que queda convençuda; ens posa un altre segell al passaport i cap a Copán s’ha dit.

Arribem a les ruïnes a l’hora de dinar i anem directes al restaurant que hi ha allà mateix. El menjar està bé. Mentre estem esperant el menjar, coneixem la guia del parc que ens farà la visita guiada, i també un altre guia, que és dels que no calla ni sota l’aigua.

Maqueta ruines de COPAN.

Després de dinar, anem cap a l’entrada del parc per començar la visita. L’accés a les ruïnes transcorre per un camí ample i recte fins arribar a la plaça principal. En aquest camí podem contemplar molts parrots de colors molt vius; estan en llibertat però no marxen de la zona, saben que els donen menjar. Mentre caminem cap a la plaça principal, la guia ens va fent explicacions del que hi trobarem. A la plaça hi podem veure temples, esteles, la pedra dels sacrificis, el camp del joc de pilota, piràmides. Ho tenen força ben cuidat, però hi ha una de les piràmides de la qual els 15 primers esglaons són els originals, que la tenen coberta amb una lona per evitar-ne el deteriorament. Aquests 15 esglaons originals els volen treure i portar a un museu per tal de preservar-los.

Piramide Ceremonial Maya.

Altar ceremonial Maya. Recreació d'un sacrifici Maya fet amb IA.

Estela Maya

Camp on es jugava el joc de pilota. Qui aconseguia el major nombre de punts, de l'equip guanyador, era el sacrificat. Per a ells era un honor. 

Esteles Mayas.

Escalinata per accedir a cim de la piràmide. Coberta per problemes de degradació. Els 15 primers son autèntics, tal com els van descobrir, la resta és reconstruit.

La ruta dura un parell d’hores, on ens omplen d’informació, dates, noms, períodes… és molt interessant, però tanta informació et deixa el cap com un tabal. Hi ha un moment en què a la guia se li creuen els cables i, en lloc de dir “dieciocho conejo”, el nom d’un rei maia, diu “chocho conejo”, però no fem cap comentari fins que, de camí a l’hotel, ho comentem amb en Luis i sí, va dir “chocho conejo”.

Restes Mayas.

L'hotel es troba molt a prop de les ruines, al mateix poble de Copan, és l'Hotel Marina Copan. És molt bonic i, després de fer el check-in (ens donen un val per a una beguda de benvinguda), anem a deixar les maletes a l'habitació i directament a la piscina, que a aquella hora va ser tota per a nosaltres.

Habitació Hotel Marina Copán.

En remull a la piscina.

Carrers de Copán

Beguda de benvinguda. hotel Marina Copán.

Per picar una miqueta.

Un cop refrescats (aquí l'aigua no és tropical), ens anem a dutxar i canviar i anem a fer ús del val de la beguda de benvinguda. No tenim gaire gana i preguntem si tenen alguna cosa per picar; ens diuen que sí, ens porten la carta i demanem. Collons, només volíem picar alguna coseta! Ens porten dos plats que ens costa molt d'acabar. Sortim a estirar una mica les cames, el poble sembla bonic, i la veritat és que els carrers pels quals passem estan molt bé. Tot de botiguetes per a turistes, que, tot sigui dit, no n'hi ha gaires. Fem alguna que altra compra i, com que ja és fosc i ja no hi ha gent pel carrer, tornem cap a l'hotel. Demà toca matinar de nou i tornar cap a Guatemala passant pel mateix punt fronterer.

21 D’AGOST DE 2026

De bon matí ja ve en Luis a recollir-nos. Carreguem les maletes al cotxe i a fer quilòmetres s’ha dit. Passem la frontera de nou i un altre segell. En Luis ens explica que avui ens ajuntarem amb més turistes que venen des de Ciutat de Guatemala, i ell ja ens deixarà amb un altre guia. Tot va molt bé fins que arribem a una zona on estan fent obres a la carretera. Caos, no, el següent. Ens hi passem unes 5 hores, cosa que ens fa perdre l’oportunitat d’anar a visitar les ruïnes de Quiriguá, que era el pla d’avui. Camions i més camions i cotxes i més cotxes. Molta gent respectava el pas alternatiu, però molts se l’saltaven i avançaven tant per la dreta com per l’esquerra, fins que els venia un de cara i llavors s’aturaven on podien. Són quilòmetres i quilòmetres de retenció, és desesperant. La gent amb qui ens havíem d’ajuntar avui també està immersa en aquest caos, però estan com una hora més endarrerits. En Luis, arriba un moment que també es salta la cua i va avançant com pot. Sort, si no, potser encara seríem allà.

Anem directes a Rio Dulce, a l’Hotel Nanajuana, un hotel espectacular, i la piscina… Com que no hem pogut fer la visita a les ruïnes de Quiriguá, ens refem amb una bona remullada a la piscina tropical, fins a l’hora de sopar. Aquí deixem enrere un altre dia, demà més.

Habitació Hotel Nanajuana.

Piscina Hotel Nanajuana.

22 D’AGOST DE 2026

Ens despertem i… merda, està plovent. Avui tenim ruta amb barca pel riu Dulce. Primer toca esmorzar, això que no falti. Portem les maletes cap a recepció, on ja les recollirà el xofer que a la tarda ens portarà cap a Flores. Baixem al restaurant, que és on coneixem la guia i la parella de mexicans que faran l'excursió i la resta de la ruta per Guatemala amb nosaltres. Arriba el que ens portarà amb la barca, entrem, ens acomodem i ens dóna un plàstic per tapar-nos i així no mullar-nos. Plou, però no gaire.

Embarcats per fer ruta pel Rio Dulce.

Primer remuntem una mica el riu per anar a veure el Castell de San Felipe de Lara. Fem una visita des de la barca, uns 10 minuts, i ara sí, que enfilem cap a Livingston, riu avall fins arribar al mar. Ja no plou, traiem el plàstic. 

Pel camí fem diferents incursions per la zona de manglars, és una passada, podem veure diferents espècies d'aus, plantes, fins i tot un mascle d'iguana. Passem per diferents enclavaments on només s'hi pot arribar amb barca, fins que arribem a la part final del riu Dulce, un pas d'uns 150 metres d'amplada vorejat de cingleres plenes d'una vegetació brutal. 

Nenufers.

Nuclis indígines

Manglar.

Mascle d'Iguana.

Selva.

Ja arribem a mar obert i, en pocs minuts, ens aturem a Livingston. Baixem de la barca i donem un tomb pels carrers, plens de botiguetes obertes on pots trobar de tot: fruites, verdures, roba, eines per treballar, souvenirs… Estem voltant menys d'una hora, no hi ha gaire per veure i tornem cap a la barca per fer el camí de tornada, aquesta vegada directes, sense fer pauses, i anem directament al restaurant per dinar.

Pelicans al port de Livingston.

Carrers i port de Livingston.

 Pujam a un menjador terrassa, no hi ha gairebé ningú, però en poca estona s'omple a vessar. Nosaltres demanem el que aquí seria una mariscada, que ens la porten en una safata d'uns 30 cm x 45 cm (preferim el marisc que tenim aquí). 

Mariscada amb patates fregides i frijoles.

Després de dinar, ja tenim el xofer a punt, amb les maletes carregades, i enfilem camí cap a Flores. El trajecte dura unes 6 hores. Arribem a Flores i deixem els mexicans al seu hotel (tot i que fem el tour junts, no estem als mateixos hotels), i després ens deixen a nosaltres al nostre hotel, La Casona del Lago. L'hotel està just davant de l'estany Lago de Flores i, just davant nostre, hi ha l'illa de Flores, una petita illa a la qual es pot arribar caminant per un pont que comunica amb terra ferma. Deixem les maletes i sortim per buscar un supermercat. Poc després de sortir, la cosa no pinta bé, no es veu res. Creuem un carrer, preguntem a un policia i ens diu que l'edifici que hi ha just darrere és un centre comercial i que a dins hi ha un supermercat. No perdem temps i cap a dins; no l'havíem vist perquè estava al mateix costat que nosaltres i no es veia cap rètol lluminós.Comprem el que ens fa falta, tornem a l’hotel, sopem a l’habitació i a descansar, demà toca visitar les ruines de Tikal.

23 D’AGOST DE 2026

Baixo a esmorzar, en Mito no, no té gana. Hi ha força gent, demano el meu menú, no hi ha bufet, i mentre espero que em portin l’esmorzar, apareix un paio disfressat de maia, que es passeja ceremoniosament pel menjador i es posa d’esquenes a l’estany (el menjador és obert amb vistes a l’estany) i allà es queda perquè la gent li faci fotos o s’hi faci fotos amb ell.

Deixem les maletes a recepció, les recollirem després de la visita a Tikal. Ens ve a recollir el xofer, però la guia ja no ve amb nosaltres, en recollirem una altra abans d’arribar a Tikal. Els mexicans ja són a la furgoneta. Avui s’ajunten més persones amb nosaltres. Ens aturem a l’aeroport per recollir-los: una mare amb dues filles grans de ciutat de Guatemala, un matrimoni de Mèxic i una família jove amb tres criatures una mica repel·lents, també de Mèxic. Enfilem camí cap a Tikal. A mig camí recollim el noi que ens farà de guia durant la visita. Uns quilòmetres abans, hi ha el punt de control on s’agafen les entrades. Com a tot arreu, lentitud en els tràmits, i aprofitem per anar al lavatori. Ja tenim les entrades i continuem camí cap a Tikal, ens queden uns 20 km. Ja som a lloc i ens disposem a començar la ruta. Des del punt d’accés fins a la plaça principal hi ha un passeig d’uns 20 minuts a peu; per a persones amb problemes de mobilitat i gent gran, tenen un servei de transport gratuït, tot i que el pot fer servir tothom qui vulgui, donant una propina al xofer, i sempre donant prioritat a les persones a qui està destinat el servei. De camí al jaciment principal podem veure mones, aus de vius colors, una varietat d’insectes i un pizote. 

Entrada al recinte de les ruines Maya de Tikal.

Pizote i Pica soques.

De camí a la plaça principal de Tikal.

Ja arribem a la plaça principal i realment és increïble: hi ha dos temples, un davant de l’altre, amb construccions diferents als costats. Ens fan una extensa explicació i ens deixen temps lliure per voltar per la zona i fer fotos. 

Plaça principal de Tikal

A l’hora que ens diu el guia ens tornem a reunir i caminant per la selva per un corriol ple d’arrels d’arbres, arribem a un altre temple, on podem pujar per unes escales de fusta (200), des d’on tenim una vista sobre la selva i des d’on podem fer unes bones fotos on es veuen les piràmides de la plaça principal que sobresurten per sobre dels arbres. Continuem la ruta cap a una altra piràmide, aquesta es pot pujar per les escales originals, no és tan alta com l’anterior, però també hi ha unes bones vistes. 

De camí per la selva cap a piramide més alta.

Les piramides més altes sobresortint per sobre els arbres.

D’aquí, enfilem camí de tornada, ja que tenim encarregat el dinar al restaurant del parc arqueològic i anem una miqueta justos de temps. Com que hi ha una gran majoria que està cansada (la família amb les criatures ja fa estona que ha fet retirada), agafem el transport que ens baixa fins a l’entrada principal. Directes al restaurant, el dinar inclòs, menys la beguda. Dinem tranquil·lament i, abans de marxar, comprem quatre cosetes i cap al minibús per tornar a Flores. De camí, deixem la família de les criatures i el matrimoni en un hotel; la parella de mexicans que ja venien amb nosaltres, els deixem directament a l’aeroport, doncs agafen un vol cap a Ciutat de Guatemala. Les tres persones de Ciutat de Guatemala les deixem al pont que comunica amb l’illa de Flores, on hauran d’agafar un tuc-tuc per anar a l’hotel o arribar-hi a peu. A nosaltres encara ens queda més d’una hora per anar a l’aeroport, però com que plou tampoc podem anar a veure res. Li diem al xofer que ens porti a l’hotel per recollir les maletes i que ens deixi a l’aeroport. Ens hem d’esperar per poder facturar les maletes, doncs és massa aviat. Cap problema, ens esperem. Quan obren el taulell per facturar, ho fem, passem els controls i anem cap a la sala d’espera, on podem veure com arriben i marxen avions (tampoc en són gaires). Mentre esperem, per megafonia, criden el meu nom. Ups! Què passa? Vaig cap al taulell i em demanen que els acompanyi, ja que han de revisar la maleta per temes de seguretat. Surtim a fora i veig que la meva maleta és en un carretó amb altres maletes a punt per carregar, i els hi ho comento, però em diuen que no, que és a dins. Entrem en una habitació on hi ha la maleta d’en Mito, sobre d’una taula. De seguida veig què ha passat: en facturar no ens van demanar de qui era cada maleta i van posar l’etiqueta canviada. Em demanen que l’obri, i per sort en sé la combinació. L’obrim, comencen a remenar fins que troben un parell de bossetes amb sorra que portem de Cayos Cochinos i Roatan. Els hi explico que en fem col·lecció i em comenten que els seus aparells no ho poden detectar. Tornem a tancar la maleta i cap a la sala d’espera de nou. Hi ha força gent, la gran majoria per agafar un vol d’Avianca. Un cop embarcats, ens quedem quatre gats per agafar el vol de la TAG cap a Guatemala ciutat, i dues noies a qui no han deixat pujar a l’avió per excés d’equipatge. Intenten posar-ho tot en una maleta, però no hi ha manera. Els ofereixen facturar-la pagant la taxa corresponent. Elles volen pagar, però diuen que no tenen diners a la targeta. Al principi, tot era jijijaja, però després d’una estoneta, quan els hi tanquen la porta, els hi canvia la cara. No hi ha res a fer, es queden a terra. Quan marxen els de serveis de terra, han de passar pel nostre costat i, quan passen, els hi diem: “Sou molt dolents”, amb un somriure a la cara. Ens miren i també somriuen.Per fi ens toca embarcar a nosaltres. Com no pot ser d’una altra manera, som els primers: només som 23 passatgers més la tripulació. En una horeta arribem a Guatemala, on ens espera un xofer que ens porta a l’Hotel Barceló una altra vegada, però aquesta vegada, en menys de 10 minuts hi arribem. Directes a fer nones, que demà tornem a matinar.

24 D’AGOST DE 2026

Despertador, dutxa, esmorzar i cap al vestíbul, on ja hi ha el guia d’avui i el xofer. Per sorpresa, els mexicans també estaven allotjats en aquest hotel. Carreguem la furgoneta i anem cap a Chichicastenango. Avui és diumenge i els diumenges i dijous hi ha un gran mercat; de fet, hi és cada dia, però aquests dos dies es multiplica. Però abans hem de passar per Antigua a recollir més turistes: una parella jove de Costa Rica, d'ell no n’escoltem la veu en els dos dies que viatgem junts; una noia mexicana sola, que sembla molt independent, però al final s’enrotlla bé; i un matrimoni gran amb la filla, que venen de Colòmbia. Un cop tots recollits, anem cap a Chichicastenango. Evidentment, pel trànsit és caòtic; ens descarreguen en un punt on més tard ens vindran a recollir. Caminar pels carrers del mercat és complicat degut a la quantitat de gent que s’hi mou. La gran majoria de dones vesteixen els vestits mayes, plens de colors. Anem fent camí com podem fins arribar a la primera de les dues esglésies que visitem. Estan una davant de l’altra, però amb el mercat principal al davant. Arriba l’hora del regateig i en Mito n’és un mestre. Comprem diferents articles de roba, un parell de màscares i també copal, un encens natural que ells fan servir per als temples casolans. Durant tota l’estona no ens abandona la Maria, una dona que intenta vendre els seus productes. En comprem, però ni així ens abandona; sembla una paparra. Finalment, li dic que ja n’hi ha prou i per fi ens deixa tranquils. Busquem un lloc per dinar i aquí provem un plat típic: "caldo de gallina". El caldo, bé; la gallina, ni fu ni fa; i els acompanyaments, bé. 

Pati de l'hotel Santo Tomás, on ens han desixat i punt de trobada per tornar.

Esperant cliantela. En Mito en acció.

Una mostra del gran mercat de Chichicastenango.

Esglesia de Santo Tomás. Foguera per fer ofrenes. Al fons Capilla del Calvario.

Després de dinar, tornem al punt de trobada per marxar cap a Panajachel, al costat del llac Atitlán. Abans d’arribar, ens aturem en un mirador des d’on tenim unes bones vistes de l’estany Atitlán i dels volcans Atitlán, Tolimán i San Pedro. La imatge és molt bonica. 

Vistes de l'estany Atitlán i els volcans Atitlán, Tolimán i San Pedro.

Continuem fins a Panajachel i anem descarregant el personal als seus respectius hotels. Nosaltres som els últims i ens quedem a l’hotel Porta Del Lago, juntament amb la família de Colòmbia. Ens instal·lem i sortim a sopar. Agafem un tuc-tuc que ens deixa al carrer principal, on hi ha molts bars i restaurants. Trieu un local petit, amb poques taules, però ple de gent, tant a la barra com a les taules. La majoria semblaven locals. Només en queda una taula i l'agafem. No ens hem equivocat, mengem molt bé. Agafem un altre tuc-tuc i tornem a l'hotel. Demà toca travessar l'estany per anar a San Pedro La Laguna.

25 D’AGOST DE 2026

És hora de llevar-nos. Avui toca bufet a la carta, és a dir, poca cosa. Què hi farem? Demano un cafè, però curt. Ves per on, m'equivoco i els dic americà. De seguida m'adono i els vaig a dir: "Volia dir espresso". I em diuen que no entra en el menú. "Però si n'hi ha menys que en un americà!", els dic amb cara de sorpresa. "És que l'espresso és fet a la màquina", és la seva resposta. "Doncs no m'en posis gaire", però no hi ha manera, la tassa plena. Baixem les maletes i la resta del grup –els dos mexicans, la noia sola, els de Costa Rica i dues noies que van amb un altre guia, però de la mateixa agència– ja estan esperant. També arriben els colombians. I a peu, anem fins al moll, on pujarem a una barcassa per travessar l'estany Atitlán per anar fins a San Pedro La Laguna. 

Moll de Janapachel, estany Atitlán i volcans.

Muntanya sagrada per els Mayas.

Adivineu el motiu?

La travessia dura uns 30 minuts, que es fan molt xungos. La barcassa salta bastant i a nosaltres ens toca seure al davant, el pitjor lloc. Un cop a San Pedro, anem directes a la fàbrica de xocolata, on ens expliquen el procés per fer xocolata. Ens donen a provar i qui vol comprar, compra. Després anem a veure com es fan els teixits. És una cooperativa de dones que confeccionen a casa els seus productes i els venen allà. Igual, una explicació i qui té ganes de comprar... Ara enfilem el carrer dels Paraigües, un carrer amb bastant pendent, amb el terra pintat de colors i amb "sostre" tot de paraigües de colors penjats. Ara toca fer visita a una cooperativa de remeieres, que cultiven tot tipus de plantes medicinals. Ens expliquen què fan i ensenyen una sèrie de plantes i herbes, algunes de les quals també tenim aquí. Seguim pujant el carrer i ara ens aturem a veure un artista pintor; realment els quadres són molt xulos. 

Fabrica de Xocolata.

Carrer dels paraigues. 

Ens aturemem davant del monument per la commemoració del final de l'era Maia, que segons els aixecapols deien que seria la fi del món. Els maies mai van predir la fi del món, tan sols van predir el final d'una era segons el seu calendari. 

                                                                            

Acabem de pujar fins al final del carrer per visitar l'església catòlica de Sant Juan La Laguna. 

Esglèsia de San Juan La Laguna.

Aquí el guia ens deixa temps lliure per fer compres o el que ens vingui de gust. Jo compro un parell de quadres petits (la maleta ja està massa carregada) i, en una altra botiga, em faig mirar el meu Nahual, el meu signe segons el calendari maia. El meu símbol és el TZ'IKIN, que està associat a les aus, sobretot al colibrí, i es relaciona amb la sort, la comunicació, la visió i la llibertat. Tenim ganes de prendre quelcom; fa calor i ens apalanquem en un cafè per prendre una beguda, i aprofito per demanar un tros de pastís de xocolata. És bo, però tots els pastissos que he provat durant el viatge són molt secs, no son gens flonjos. A l'hora acordada ens retrobem a la fàbrica de xocolata per tornar plegats cap a la barcassa, aquesta vegada el guia ens fa asseure al darrere. Els del davant, al començament, reien molt amb els salts que fèien, però ben aviat els hi canviat la cara; comencen a estar amb l'esquena atrotinada. Un cop arribem a Janapachel, pugem a la furgoneta i, camí cap a Antigua, la següent aturada. Ens aturem pel camí a dinar; el restaurant és molt xulo. Les dues noies que no venien amb el grup seuen en una taula, els colombians en una altra i la resta seiem plegats en una taula gran. El servei és molt lent; sóc l’últim a tenir el menjar a taula. Vaig demanar unes costelles a la brassa amb salsa barbacoa. Suposo que devien sortir a matar el porc, si no, no m’explico que trigessin tant. Els colombians ja havien pagat i jo tot just començava a dinar. Mentre esperem que ens ho portin, estem xerrant de viatges i, clar, en Mito comença amb els seus viatges i la resta, flipant. Un cop tots hem pogut dinar, tornem a la furgo i cap a Antigua. La parella de mexicans, els deixem en un hotel i, cinc carrers més avall, baixem nosaltres. La resta del grup continua cap a Guatemala ciutat. Aquest hotel és una passada: Porta Antigua. És de la mateixa companyia que el de Janapachel, però no té res a veure. És tot planta baixa, amb uns quants patis interiors plens de plantes, un gran menjador, piscina… 

Hotel Porta Antigua.

Deixem les maletes i sortim a estirar les cames. Anem xino xano fins la Plaça d’Armes. Caminar per aquells carrers no és gens fàcil. El carrer és empedrat i, segons on, bastant espetllat. Les voreres, estretes i tan aviat a nivell de carrer com a mig metre d’alçada. El que podem veure, ens agrada molt: està molt ben conservat i tot segueix un estil. No està permès tenir rètols lluminosos ni estridents; els locals, ja siguin bars, botigues, restaurants, estan molt bé. Comprem quelcom per beure i menjar i tornem a l’hotel. Demà ens toca visita guiada per Antigua.

26 D’AGOST DE 2026

A l’hora prevista ens trobem amb els mexicans i la noia que ens farà la visita. Però primer, un bon esmorzar; avui sí que hi ha buffet lliure, i no m’he estat de res. Sortim de l’hotel i anem caminant pel mateix carrer, i ens va explicant coses de l’arquitectura de la ciutat, que és patrimoni de la humanitat. Dos dels trets característics de l’arquitectura són les finestres cantoneres, senyal que en aquella casa hi vivia alguna família benestant, i les claraboies dels teulats, que servien per captar llum natural. Els edificis, com a molt, tenen dues plantes. 

Arribem fins al carrer dels Passos, un carrer on s’hi pot veure tot un seguit de capelles de color groc carabassa, que representen el viacrucis. D’aquí anem fins a l’església del Santo Hermano Pedro, des d’on podem veure les primeres erupcions del volcà El Fuego (cada 10 minuts més o menys es pot veure una bona fumarola i de nit el vermell de la lava). 

Una de les Capelles del viacrucis.

Esglèsia Santo Hermano Pedro.

Volcà El Fuego en plena erupció.

D’aquí anem fins al Parc de la Unió, on hi ha uns safareigs públics. Aquí al costat, hi ha les ruïnes de Santa Clara. Anem caminant per diferents carrers fins arribar a l’Arc de Santa Catalina. D’aquí ja anem cap a una fàbrica de joieria de jade, pedra preciosa molt apreciada. Ens fan una petita explicació i ens porten cap a la botiga. Si vols comprar, t’hauràs de rascar la butxaca. 

Parc de La Unión.

Rentadors públics.

Esglèsia San Pedro Apostol.

Fàbrica museu del Jade.

Finalment anem a la Plaça d’Armes, ara de dia, on finalitza la visita. Ens acomiadem de la guia i dels mexicans; ja no tornarem a coincidir. Tornem a l’hotel, descansem una estona i sortim a buscar el mercat. No queda gaire lluny i és molt gran. 

Voltant pel mercat trobem un mini restaurant al bell mig de les parades i, com que tenim gana, ens asseiem. Demano una hamburguesa de vedella i val a dir que la carn era molt bona. Després de dinar, seguim passejant pels carrers fins a l’hora de tornar a l’hotel. Sopem de cosetes que tenim i a dormir s’ha dit.

27 D’AGOST DE 2026

Últim matí a Guatemala. Després d’esmorzar, toca refer i preparar les maletes. No ens venen a recollir fins a migdia, i aprofitem per tornar a l’església del Santíssim Hermano Pedro per contemplar més erupcions del volcà Fuego. Hora de retornar a l’hotel, ens esperem una estoneta fins que arriba el xofer que ens portarà cap a l’aeroport de Guatemala. Aquesta vegada coincidim amb dos nois que van cap a la capital. Per arribar a l’aeroport tenim sort i no hi ha gaire caos. Ja podem facturar i passar els controls pertinents. Ens esperem a la sala d’espera fins a l’hora d’embarcar i ves per on, tornem a ser els primers a pujar. El vol no va directe a Madrid, farem escala d’una hora a El Salvador, on carregarem combustible i netejaran l’avió. Hem de baixar i portar totes les nostres coses durant l’escala. Passa bastant ràpid, ja que hem de passar controls de nou i l’assistència ens porta directes a la porta d’embarcament. El vol el fem gairebé tot de nit, puc dormir a estones i per fi arribem a Madrid. Les assistències ens recullen i directes a l’altra terminal i a la porta d’embarcament pel vol final a Barcelona. Tal com tenia previst, no arribo a temps per agafar la Teisa i tornar cap a Banyoles. Passo nit a casa d’en Mito, i l’endemà al matí Teisa i cap a Banyoles. Ara sí que s’ha acabat el viatge a Guatemala i Hondures.